Isabel Feliu, amiga del Juanjo i companya del Centre, ens parla d’ell.
Poc a poc, la gran incertesa i nerviosisme d’un rescat impossible van deixar una desolació i tristesa immensa; el Juanjo es queda al cel, entre les muntanyes, o més ben dit, dalt de les muntanyes que ell tant estimava.
Però amb els dies aquest buit es va transformant en una certa alegria (petita, minúscula); els que hem tingut la sort de conèixer el Juanjo i compartir estones amb ell. Ja sigui al pla o a la muntanya, sempre el tindrem entre nosaltres. Podríem escriure pàgines sobre el Juanjo: pujava i baixava muntanyes per moltíssimes raons que no són del tot explicables, però sempre amb la gran il·lusió de després explicar-ho, compartir-ho i, com molt bé sabeu, ja que molts vau tenir el goig d’escoltar-lo, parlava, escrivia i ens feia viure les seves experiències amb un humanisme i senzillesa especial, tenia un “art de comunicació”.
Hi ha paraules que no oblidarem. La seva paraula per excel·lència era QUIMERA, també ens parlava de somnis, anhels, esforç, sacrifici, aprenentatge, presa de decisions, reptes, nous horitzons personals, sensacions i emocions, felicitat… eren paraules que ell usava constantment. Sense oblidar el treball en equip. El Juanjo deia que “la muntanya ens esculpeix com a persones” i que “des dels cims més alts es veuen els horitzons més llunyans”.
Podeu llegir els seus escrits al bloc Quimeres personals; gaudireu pas a pas de les seves vivències i compartireu el que ell volia compartir amb tots els seus amics.
